CONEIXES EL VI VERD (EL "VINHO
VERDE")?
DÈIEM QUE T'HO EXPLICARÍEM TOT,
PERÒ TOT ÉS MOLTA PRETENSIÓ. PROCURAREM EXPLICAR EL MÉS IMPORTANT.
El nom de "vinho verde", mai no s'ha
pogut explicar de forma clara. Com si el caràcter fresc i afruitat, la baixa
graduació alcohòlica (9º o 10º) i un lleuger toc d'agulla, que si és o no és,
li haguessin anat consolidant des d'antic aquest nom.
És l'alternativa refrescant al vi de més cos,
al vi convencional.
La versió popular diu que el nom li ve perquè
el raïm del qual s'obté no ha arribat a madurar prou. Com si encara tingués un
punt de verd.
És dels primers vins que Portugal va exportar.
Sembla que amb motiu de la consagració d'un
bisbe anglès cap a l'any 1295, es va enviar a Anglaterra una certa quantitat de
"vinho verde" i com que va agradar es va establir un intercanvi
regular de mercaderies a través del port de Viana do Castelo. Els anglesos
deixaven llana i s'enduien cereals i vi verd.
La regulació i control del vi verd és feta a través de la D.O.C.
(Denominação de Origem Controlada) VINHO VERDE. Ocupa la major
part de la regió del Minho, fronterera amb Galícia, al nord de Portugal.
Des del 1908 hi han definides sis subregions:
MONÇÃO (1),
LIMA (2),
BRAGA (3),
PENAFIEL (4),
AMARANTE (5),
BASTO (6).
Monção, és la subregió de més al nord. Els vins acostumen a tenir 11º o 12º. La
varietat de raïm és l'"alvarinho". Com a Galícia. Dóna vins
amb bastant de cos i profunditat, amb aroma intensa i afruitats. Recorda la
varietat "riesling".
Les subregions Lima, Braga, Penafiel i Basto, donen vins de 9º o 10º, molt
interessants per la seva lleugeresa i excel·lent paladar. Les varietats més
freqüents són "loureiro", "trajadura" i "pedernã". En vins
monovarietats la més usada és la "loureiro" i després la
"trajadura". Donen vins amb
aromes d'albercoc i fruites
tropicals.
La "loureiro" hi aporta lleugers tocs de llorer.
La subregió Amarante torna a produir vins d' 11º amb la varietat "avesso"
com a més significada. Dóna vins amb una aroma que recorda les pomes.
Les tècniques de cultiu de la regió del "vinho verde", reflecteixen
2000 anys d'història viticultora. Alguns ceps (ja no gaires) encara es cultiven
amb els sarments sustentats en tronc i branques d'arbres
("enforcadas") i s'han de veremar amb cistells i escales, fins i tot
de 30 graons.
Un altre sistema és el de les anomenades
"ramadas" o "latadas". Consisteix en allargar
el cep
i suportar els
sarments en pals de granit de fins a 3 m d'alçària, col·locats de forma decorativa al voltant de camps de cereals,
creuant camins i carreteres i fins i tot damunt d'altres tipus de plantacions.
Últimament s'està adoptant el mètode francès de plantació baixa i en cordó
que té l'avantatge de facilitar la maduració i la verema.
De vi blanc s'en produeix molt, però també es produeix molt vi negre.
El "vinho verde tinto" és un vi fresc i "agressiu". De
poc grau (9º o 10º). És molt especial. Combina i complementa l'estofat de porc,
el bacallà, les sardines a la brasa i la cuina molt especiada com la xinesa la
tailandesa i altres cuines asiàtiques. Es beu en tasses anomenades
"malgas". Se serveix tirant-lo des d'una certa alçària (tampoc no
gaire), a fi que desenvolupi l'agulla que pugui portar.
Les varietats principals són "espadeiro", "vinhão" i "burraçal". Donen vins d'un intens
color robí.
El "vinho verde" cal coneixer'l. Per simple i elemental raó de cultura gastronòmica. Després, com
tot, pot agradar o no. El cert és que si agrada pot acabar despertant
passió.
Informació provinent de l' "INSTITUTO DA VINHA E DO
VINHO" (I.V.V.).